Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Pere J. Pastor

Actor, escriptoR, TEATRE, POESIA

  • 0
    Mecenes

Relat: "L'amor viatja en una bambolla de sabó"

En ple procès de repensament creatiu, he decidit publicar, de moment, tots els continguts en obert donant l'opció als lectors de poder fer una donació puntual per les meves creacions que vaig afegint a diari tant a Twitter (@enperejota en clau d'humor, i @pere_pastor en la part més literària) com a l'Aixeta. Hi haurà continguts només exclusius a l'Aixeta, però d'entrada seran sempre en obert.

Per començar, aquest relat que vaig escriure fa uns dies. Desitjo que us agradi tant com em va agradar a mi escriure'l.

L'AMOR VIATJA EN UNA BAMBOLLA DE SABÓ


- Casar-nos, Pere?
- I per què no? Què et semblaria un dia de pre estiu, a les vuit del capvespre, quan el sol fa manyagues amb l'horitzó dibuixant un espectacle taronja als teus ulls? Com aquell que vam viure a la plaça de de Miquel Àngel, a Florència. El recordes?
- Quines coses més boniques que dius... 
- Mira més enllà. No són coses. Són moments, emocions, és màgia. Pura màgia que els teus ulls ja han tastat quan van llegir els meus ulls aquella matinada, quan la lluna dibuixava...
- Quan la lluna dibuixava un somriure. Sí, ho recordo perfectament. Vas dir: "Mira, si fins i tot la lluna està contenta per nosaltres".
- Exacte. Però no sols creixia la lluna. També ho féiem tu i jo, sense saber-ho. Bé, concretament les nostres ànimes, que aleshores ja es donaven la ma quan cap dels dos mirava dins seu.
- Ostres Pere, és tant cert tot això que dius... I jo no me n'adonava.
- Ni jo. Perquè no teníem els ulls oberts de bat en bat cap a l'ànima. Només miràvem de portes enfora.
- Però tu i jo ja ens miràvem...
- Sí, però no havíem après a connectar la mirada que fem al món a les nostres ànimes. El que som, tu i jo.
- Crec que t'entenc.
- Aquella mirada connectada a través de l'ànima és una mirada pura, sincera, plena d'amor. És, LA MIRADA.
- Com quan et vaig mirar per primer cop?
- Sí, però aleshores encara no sabíem res, tu i jo. Vull dir que érem bambolles de sabó en mans d'una criatura quan genera tanta emoció quan bufa i crea aquells cercles perfectes que suren per l'aire, surfejant i afanyant-se a viure ves a saber fins quan.
- Ara no t'entenc, Pere.
- Tu i jo som una bambolla de sabó que ha nascut d'una buferada innocent. Som il·lusió en mans d'una criatura. I què és una criatura sino sinònim de vida i amor?
- T'estimo, Pere.
- Saps que és el millor?
- Digues...
- Que ara aquelles bombolles, gràcies a tantes casuístiques inesperades, s'han ajuntat davant la mirada tendre de l'infant, qui deixa que siguin les úniques bambolles, ara una, que s'escapa del xoc de les seves mans. I ara sí, podem volar lliures. Perquè...
- Calla, ara em toca a mi. (Em besa).
- Un petó per omplir d'il·lusió, d'amor i desig, no sols la meva ànima, sino la nostra bambolla.
- Això mateix Pere. Per seguir volant i fer camí... Escolta, quina hora és?
- Gairebé les vuit del capvespre d'una tarda de pre estiu. I els teus ulls s'atarongen ireemeiablement.
- Sí, vull.